Sant Cels del Prat de Fortià, una capella oblidada

Pol Meseguer Bell

(Article publicat a La Sibil·la. La Revista de Fortià, el juliol de 2011)

L’origen. Qui era sant Cels?

Sant Cels, nen i màrtir, és un dels patrons de Fortià i en honor del qual se celebra la festa major d’estiu de la població. Què se’n sap d’ell, però? Es pot dir, que ben poca. Historicament només es coneix que sant Ambròs, bisbe de Milà, descobrí a les acaballes de la seva vida (entre els anys 394 i 397) els cossos enterrats dels sants Nazari i Cels. La troballa fou en uns jardins fora de les muralles de la ciutat de Milà mentre el bisbe passejava. Segons la tradició aquell indret era on els primers cristians de la ciutat milanesa havien enterrat els cossos dels màrtirs. Davant d’un fet de tanta rellevància per al cristianisme del lloc, Ambròs ordenà que els cossos fossin traslladats a la basílica milanesa dels Apòstols perquè fossin venerats.

Una llegenda posterior, sense cap rigor històric, relata que sant Nazari i sant Cels, mestre i alumne respectivament, foren executats el 28 de juliol de l’any 68 després de ser empresonats per pregonar la fe cristiana i haver fet diversos miracles a la ciutat alemanya de Trèveris, a la regió de Renània-Palatinat. D’allà els haurien enviat a Milà, on van ser condemnats a mort.

La capella de sant Cels del prat de Fortià

Una ermita, capella o oratori és una construcció religiosa construida en un lloc despoblat, de dimensions petites i destinada al culte sense tenir, però, la plenitud de drets i funcions d’una església parroquial. Un indret on alguns religiosos, per motius ascètics, es retiren a practicar la seva vida en solitud. Dins l’estructura de l’Església les ermites o santuraris tenen una posició fluctuant, ja que tot i que eren subjectes a la jerarquia eclesiàstica podien arribar a tenir una notable independència.

La primera noticia que es té de sant Cels del prat de Fortià data del nou de juliol de 1300 quan el bisbe de Girona encarregà a Castelló Girona, un laic de Fortià, fer edificar un altar en honor a sant Cels a la feixa de terra coneguda com a sant Cels. La construcció s’havia de finançar amb les oblacions o donacions fetes pels feligresos a tal efecte.[1] Vint-i-sis anys més tard, el tres d’octubre de 1326 el bisbat instà al domer de Fortià (un clergue que exercia un càrrec per setmanes), Bernat Roger, perquè aplegués almoines i legats fets en el passat a favor de l’antiga capella de sant Cels del prat de Fortià, que en aquells moments no tenia cap administrador.[2] És a dir, que vint-i-sis anys després de la seva construcció la capella ja no tenia un responsable assignat per a la seva gestió. Un fet normal a les capelles i que a sant Cels es repetiria al llarg dels segles.

L’any 1330 amb Bernat Roger ja difunt demanaren als seus marmessors els comptes que portava en relació a la capella, dels quals no n’havia informat a les instàncies eclesiàstiques.[3] Tanmateix, es desconeix a través d’aquest document en què s’havien invertit concretament les donacions ingressades. De ben segur havien de ser destinades al manteniment de la capella i el seu domer. Una de les donacions que es deurien donar a l’edificar el santuari l’any 1300 degué ser un cens de cinc mitgeres de blat sobre una peça de terra situada a Fortià. Aquest cens fou qüestió d’una disputa amb el castelloní Dalmau Seguí, que se’n volia apropiar.[4]

En aquest període es desconeix qui fou l’encarregat de la capella, no fou fins l’any 1332 que un clergue anomenat Bernat Mestre proposà donar-se a la capella de sant Cels. A tal efecte es creà una comissió formada per Ramon de Pont, paborde de Fortià, i Berenguer de Ballester, clergue de Castelló, per si dit Bernat Mestre tenia prou béns per a mantenir-se com a ermità del lloc.[5] Un any després, el 1333, el bisbe manà que s’erigís un altar a l’oratori de Sant Cels, i en ell, un benefici (càrrec eclesiàstic erigit a perpetuïtat, amb els deures i els serveis corresponents, pels quals es percep una renda) que havia instituit un tal Castelló Baldomar, i que gestionaria el domer Bernat Baldomar.[6] En aquell any es té coineixement que la capella tenia un censal a favor seu de vint-i-cinc mitgeres de blat per a la manutenció del tal Castelló.[7]

El mateix Bernat Baldomar és anomenat l’any 1347 com a domer, però també com a confrare de sant Cels de Fortià. Això vol dir que a Fortià en aquells moments existia una confraria en honor al sant. Una confraria és una associació de fidels constituïda per a l’exercici d’obres de pietat i de caritat, i per a incrementar el culte públic del propi patró. En el mateix document es parla que els confrares havien dotat la capella d’un benefici amb quinze lliures dels establiments d’un camp de conreu situat dins el terme de Fortià per al manteniment del temple.[8]

Les lluites entre els diferents temples presents a Fortià al segle XIV es reflexen en la documentació que ens ha arribat. En una carta del tretze de novembre de 1364 entre el bisbat de Girona i un oficial de Castelló es parla d’un plet obert entre els obrers i el sagristà de Fortià sobre prendre llums (espelmes) i ofrenes del castell del Vilar de Fortianell i de sant Cels.[9] Aquests tipus de causes són comunes entre les petites institucions religioses perquè les llums i ofrenes eren pràcticament els únics ingressos que tenien.

Un altre fet recorrent era que el benefici de la capella quedés vacant i que per tant s’havia de cercar un futur candidat. Bernat de Vilaprinyó renuncià del seu càrrec a sant Cels el mes de gener de 1400 i el benefici es conferí a Berenguer Gallart, rector de Sant Martí de Llèmena, que havia de prendre possessió del càrrec bescanviant-lo pel benefici que ostentava a la seva parròquia.[10] Al seu torn, el mes d’agost de 1401 Gallart deixà el benefici a favor d’Antoni Terraçó, qui el mes d’abril de l’any anterior ja havia acceptat el benefici.[11] Tot i això, en aquells moments accedí al benefici amb una dispensa ja que només tenia divuit anys. Per aquest fet potser Gallart estigué poc més d’un any al seu costat fins que el jove tingués l’edat convinguda.

La devoció a la capella deuria tenir força èxit als primers anys del segle XV. En tres ocasions (el 1405, el 1406 i el 1407) Francesc Bartomeu, sagristà de Fortià, demanà al bisbat llicència de binar per celebrar missa a la capella de sant Cels.[12] És a dir, demanà permís per a poder celebrar dues misses en un mateix dia. Un fet que es pot emmarca en el context de penúries de l’època.

Paratge de Sant Cels

Indret del camí de sant Cels on hi havia la capella

Durant el període que va de 1407 fins a 1580 no s’ha trobat cap document que pugui relatar la vida de la capella. No es coneix res doncs de les conseqüències que la capella podria haver viscut durant les guerres remences o la guerra civil catalana de 1462-1472. Així doncs, a finals del segle XVI es torna a documentar l’evolució del santuari fortianenc. El quinze de gener de 1580 amb la mort del beneficiat Damià Poch, el vicari general conferí el benefici a Bernat Nagressa, un clergue que vingué a Fortià des del municipi de Tordera, a l’actual comarca del Maresme.[13] Aquest fet pot demostrar als lectors la gran mobilitat de la població en el passat. A la mateixa època Fortià fou, com la resta del país, acollidor d’una de les onades immigratories més importants de Catalunya, aquella que portà a terres catalanes homes i dones del Regne de França.

L’any 1601 la capella de sant Cels encara estava custodiada pel mateix Bernat Nagressa que estava enmig d’una causa judicial al tribunal metropolità de Tarragona amb els hereus de Montserrat Bernat Ferrer (qui coneixem gràcies a la làpida sepulcral conservada a l’interior de l’església de Fortià). Entre els hereus apareix Pere Ignasi Ferrer, el rehabilitador el 1628 de la casa anomenada de la reina Sibil·la.[14] És de considerar que una petita capella s’enfrontés a una de les famílies més potentades de la vila. Un any després el mateix Nagressa pagava divuit sous al notari de la cúria de Castelló per unes escriptures que li havia fet.[15] Així doncs el paper dins de la comunitat deuria ser preponderant, fins al punt que el nom de Cels és ben comú en aquella època als llibres de baptismes de la parròquia. L’estiu de 1609 Narcís Frigola i Ferrer prenia el relleu de la capella de sant Cels i passava a ser el nou ermità o beneficiat.[16]

El creixement del santuari es feu palés el 1612 amb la llicència que el bisbat atorgà a l’ermità perquè pogués vendre ciris per tal de fer una campana i una casa prop de la capella existent.[17] Un fet sens dubte important ja que fins aleshores no es tenia cap mena de constància de l’existència d’una casa per a la vida contemplativa del beneficiat. A finals d’aquell mateix any Narcís Salvanyà, d’Aiguaviva, de trenta cinc anys, ermità de sant Cels segons la regla de Sant Pau primer ermità, informava de la seva intenció de peregrinar a la ciutat de Roma, capital del món catòlic.[18]

Entre 1612 i 1625 Pere Jaume Frigola, un clergue de Navata, va prendre possessió del benefici del santuari, no se sap la data exacta perquè el document no està datat. El 1625 la seva tasca a Fortià acabà i bescanvià el benefici de sant Cels i el de santa Maria de santa Creu de Rodes amb Francesc Frigola, que fins aleshores estava a santa Maria de les Puel·les de Girona.[19] El 1660 es repetí dues vegades més l’operació de permutar el benefici de sant Cels i altres beneficis per aconseguir-ne un de més profitós. Fet que mostra com en aquell període el benefici era ostentat per un clergue que no feia acte de presència a la capella, i en lloc seu hi tenia un clergue d’un nivell social inferior que rebia una retribució econòmica (per exemple, un clergue nouvingut). Francesc Frigola, qui sap si familiar de l’anterior, permutà els mateixos beneficis que l’anterior per aconseguir el benefici de santa Helena de la catedral de Girona amb Miquel Martí. Al seu temps Miquel Martí, clergue de Peralada, permutà sant Cels i santa Maria de santa Creu de Rodes a canvi de la sagristia de Pals de Bernat Dimas.[20]

Els estralls de les guerres de l’època moderna també afectaren a la capella. Resultat de l’intens moviment de tropes per l’Empordà (vegis l’article P. Meseguer, Fortià 1644: allotjaments i bastonades, La Sibil·la, 2008, p.10) la capella degué ser malmesa en alguna escaramussa o càstig d’un dels dos bàndols. Quatre anys després de la signatura del Tractat dels Pirineus (1659), el vint-i-sis de juliol de l’any 1663 es donà llicència de beneir la recent reedificada capella de sant Cels. Curiosament dos dies abans de la celebració de sant Cels.[21]

A la següent gran guerra, la guerra de Successió (1701-1715), Fortià també deuria patir les penúries de la guerra, atès que el vint-i-dos de maig de 1715 Castelló hagué de donar un petit tros del seu lignum crucis perquè Fortià havia perdut durant la guerra la relíquia que utilitzaven per a la processó de santa Quitèria fins a sant Cels.[22] A partir d’aquell any la processó a sant Cels se celebrà aquell mateix dia en celebració de la donació. Es desconeix si la processor anteriorment es feia el dia vint-i-vuit de juliol, diada de sant Cels.

Ja ben entrat el segle XVIII es té constància de diverses llicències que obtingueren alguns ermitans per exercir a sant Cels. L’agost de l’any 1733 el fortianenc Joan Amiel obtingué el permís per fer d’ermità. Quatre anys més tard, el mes de gener de 1737, Pere Pumarola, de Llers, accedia al càrrec que havia exercit Amiel. El mateix farien el lloretenc Gaspar Guinart el 1738; Jeroni Freixa, de Corçà, el 1745 i el fortianenc Pere Bernat el setembre de 1756.[23]

L’última notícia que es coneix fins al moment és un procés judicial entre Pere Puntí, pagès de Fortià, contra l’ermità Pere Bernat. El pagès demanava que l’ermità, vidu de la filla del demandant Pere Puntí, retornés el dot que havia aportat al matrimoni.[24] Un fet que sobta en el món religiós, però que en parròquies rurals aïllades del control del bisbat eren possibles.

Els indicis i la tradició oral ens fan pensar que la única construcció que hi ha d’empeus avui dia al llarg del camí de sant Cels podria ser edificada prop o sobre de les restes de la capella i casa adjacent. La distància de la capella a un quilòmetre de la població, a mig quart d’hora segons Joaquim Botet i Sisó, si més no ens ho corroboraria: “[Fortià] y hi tenia un santuari, avuy enderrocat, dedicat a Sant Cels, a mitg quart d’hora del poble”.[25] També podem aportar el testimoni de Pere Massot que recorda un seguit de pedres amuntegades al costat del camí de sant Cels, o el de Salvi Brugués que sempre havia defensat que aquella era la seva ubicació. Tot són, però, hipòtesis que no es poden demostrar sense una recerca arqueològica que ho demostri. La decadència del temple s’hauria de situar a mitjans o finals del segle XIX. Les desamortitzacions de la primera meitat del segle XIX deurien fer la última estocada a un petit temple rural que les havia viscudes de tots colors.

Un goig de sant Cels imprès a Figueres

La devoció a sant Cels per part dels fortianencs també ens arriba en forma de goig. Els goigs són composicions poètiques, de caire popular, que es canten col·lectivament al la Mare de Déu, a Crist o als sants. Es canten en un acte religiós de cert relleu, com ara una processó (com l’anterior citada de 1715) o una missa de festa major. La seva finalitat consisteix a donar gràcies pels béns rebuts o bé per demanar salut per a la comunitat.

Goig_sant_cels

Detall del goig dedicat a sant Cels de Fortià

El goig imprès per Anton Matas al carrer de Girona de Figueres es titula: Goigs del gloriós sant Cels, màrtir, que ab singular devoció venera lo lloch de Fortià. No se sap la data d’impressió però Matas exercí d’impressor entre 1796 i 1850. A la primera meitat del segle XIX doncs la devoció era encara ben viva si ens atenem a la impressió. En ell s’hi explica la llegenda sobre sant Cels i sant Nazari i la devoció dels fortianencs cap al sant gràcies a les seves ajudes: “En lo Bisbat de Gerona, en lo pla del Ampurdá, està vostra Capella en lo lloch de Fortià; allí van vostres devots, ab molta humilitat. En esta vostra Capella la gent venen ab amor, no hi ha ningú que no trobia gran remey en son dolor; suplicau donchs al Senyor, que nos tinga pietat…”. Un bon final per fer reviure el paper que havia tingut sant Cels entre els fortianencs des de l’edat mitjana.

Notes:

[1] ADG, Notalarum, 1294-1328, llibre G-1, f. 119v.

[2] ADG, Lletres, 1294-1334, llibre U-2, f.11.

[3] ADG, Lletres, 1294-1334, llibre U-4, f. 85rv.

[4] ADG, Processos medievals, llibre 69. 34f.

[5] ADG, Lletres, 1294-1334, llibre U-5, f. 12.

[6] ADG, Lletres, 1294-1334, llibre U-5, f. 125v.

[7] ADG, Notalarum, 1329-1508, llibre G-8, f. 125v-126; ADG, Pergamins de la mitra, calaix 24, núm. 2, 1333 novembre 21.

[8] ADG, Lletres, 1334-1362, llibre U-11, f.73v.

[9] ADG, Lletres, 1362-1420, llibre U-53, f. 75v-76.

[10] ADG, Lletres, 1362-1420, llibre U-89, f. 4v; i ADG, Lletres, 1362-1420, llibre U-89, f. 5.

[11] ADG, Lletres, 1362-1420, llibre U-89, f. 23v; i ADG, Lletres, 1362-1420, llibre U-101, f. 45bis.

[12] ADG, Lletres, 1362-1420, llibre U-105, f. 74; ADG, Lletres, 1362-1420, llibre U-106, f. 74; ADG, Lletres, 1362-1420, llibre U-107, f. 102v.

[13] ADG, Manuals de col·lacions, 1576-1600, llibre D-240, f. 6v.

[14] ADG, Notalarum, 1600-1699, llibre G-96, f. 170v.

[15] ADG, Manuals de col·lacions, 1600-1619, llibre D-255, f. 84.

[16] ADG, Notalarum, 1600-1699, llibre G-106, f. 53.

[17] ADG, Lletres, 1586-1819, llibre U-317, f. 73.

[18] ADG, Lletres, 1586-1819, llibre U-317, f. 123v.

[19] ADG, Manuals de col·lacions, 1620-1629, llibre D-280, f. 117.

[20] ADG, Manuals de col·lacions, 1650-1669, llibre D-315, f. 26; ADG, Manuals de col·lacions, 1650-1669, llibre D-135, f. 34v.

[21] ADG, Lletres, 1586-1819, llibre U-260, f. 73.

[22] AHG, Notaria de Castelló d’Empúries, manual de Pere Heras, núm. 1564, 1715, citat a E. Serna; J. Serra, Fortià, Quaderns de la revista de Girona, 110, monografies locals, 67, 2003.

[23] ADG, Lletres, 1586-1819, llibre U-277, f. 80; ADG, Lletres, 1586-1819, llibre U-277, f. 234v; ADG, Lletres, 1586-1819, llibre U-277, f. 279; ADG, Lletres, 1586-1819, llibre U-277, f. 279; ADG, Lletres, 1586-1819, llibre U-279, f. 130; ADG, Lletres, 1586-1819, llibre U-281, f. 169rv.

[24] ADG, Processos moderns, Llibre de Domènec Burch Soris, f. 102.

[25] Botet i Sisó, J., Provincia de Gerona, dins Carreras Candi, F. (ed.), Geografia General de Catalunya, volum 4, Establiment Editorial de Albert Martín, sense data.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Crea tu página web en WordPress.com
Empieza ahora
A %d blogueros les gusta esto:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close