Instagram: el racó dels detalls

Al meu compte d’Instagram podeu seguir petites notícies i descripcions de fets i elements patrimonials de Fortià:

View this post on Instagram

Amb aquest post arribem a les 100 publicacions parlant de Fortià, el seu patrimoni i la seva gent. I ho faig amb un de els monuments més icònics del poble. Ja havíem parlat del Delme de Fortià i de l'espai total que ocupava la propietat del monestir de Sant Pere de Rodes, però en aquest post ens centrem en el petit paller, que és l'element més conegut del conjunt. A l'edifici s'hi veuen carreus aprofitats, de ben segur de l'anterior construcció, que estan situats de forma desigual a la façana. Un fet que també passa a la resta de parts de tot el mas. A la llinda del portal s'hi pot veure la inscripció amb la data "1767" i seguit per diversos símbols: una roda, una tiara papal, una roda i les claus de Sant Pere. (Segona foto). Una manera fàcil i senzilla de fer entendre a aquells que no sabien llegir que a Fortià qui manava eren l'abat i el paborde de Fortià del cenobi benedictí. No cal fer massa cas de les cares de ceràmica, instal·lades a finals de la dècada de 1990. #Fortià #històriadefortià #patrimonidefortià #santperederoda #santperederodes #delme #santpere @patrimonigencat @mhistoriacat

A post shared by Pol Meseguer Bell (@polmeseguerbell) on

View this post on Instagram

La rectoria de Fortià està situada dins de l'antiga força del poble, a l'actual carrer del Delme. La casa, anomenada de la sagristia fins a mitjans del segle XIX perquè era la casa del sagristà, amb el pas del temps ha passat ser denominada la rectoria perquè va passar a ser ocupada pel rector de la població. El cos afegit a la façana, segons mossèn Pujol sembla ser afegit a finals de la dècada de 1920, quan aquest hi instal·là un vàter. A la llinda de la finestra de la planta baixa hi ha la inscripció 1670, fruit de la reforma feta després de la dura postguerra de la Guerra dels Segadors, com altres cases del poble. La inscripció de sobre el portal de la casa no es pot identificar per les moltes capes de pintura que hi ha al damunt. #històriadefortià #patrimonidefortià #Fortià #rectoria #empordà #història #historia #igersempordà #igerspatrimoni #igersemporda #patrimonicultural #descobreixcatalunya

A post shared by Pol Meseguer Bell (@polmeseguerbell) on

View this post on Instagram

Can Maldo, el malnom de la família Brugués Llobera, és el nom que pren aquest mas aixecat a finals del segle XIX en uns terrenys de la família Pla. Al segle XX hi va viure la família Brugués Llobera. El fill Andreu Brugués Llobera, advocat i un dels primers falangistes de la província, va ostentar diversos càrrecs durant la dictadura franquista. L'altre germà i hereu, Salvi Brugués Llobera, va ser alcalde a la postguerra i va perdre l'herència en unes condicions poc ètiques per part del seu germà. Just a pocs metres hi havia la casa de la família Pla, republicans i amb un fill afusellat pel franquisme. En pocs metres trobem els dos bàndols enfrontats durant la Guerra Civil i el Franquisme. #històriadefortià #patrimonidefortià #Fortià #franquisme

A post shared by Pol Meseguer Bell (@polmeseguerbell) on

View this post on Instagram

Mas documentat a la baixa edat mitjana, que es va transformar en dues cases amb una evolució diferent al segle XIX, situat a l'antic camí ral. La banda situada a ponent va ser refeta a la primera meitat del segle XX per la família Jordà i només en queden alguns elements originals a la seva part nord. Aquesta part de la casa conserva l'era i un hort del mas.Al davant, a l'altra banda del carrer, també hi tenia un hort. La banda situada al sol ixent, abans can Jofre, ara can Bravo, fa uns quants anys que va ser començada a decorar amb còdols blancs i ceràmica a l'estil d'un mosaic trencadís blanc i blau. El color anterior de la façana, el vermell, encara es pot veure en un dels extrems. A les cantonades conserva els angles. I la porta principal conserva una part de la pedra que l'emmarcava. #patrimonidefortià #històriadefortià #masos #Fortià

A post shared by Pol Meseguer Bell (@polmeseguerbell) on

View this post on Instagram

La casa de la família Bolasell Cabrafiga va ser coneguda durant gran part de la primera meitat del segle XX per ser la casa on vivia de lloguer el secretari municipal Francisco de Paula Camps Coll (Garrigàs, 1865-Fortià, ?) i la seva dona Maria Gironella. La casa era d'Enric Bolasell Cabrafiga, que vivia a Barcelona. Va exercir el càrrec entre 1914 i 1931 i 1939 i 1943, any en què es jubilà definitivament amb 78 anys i una vida una mica moguda des de la seva destitució l'any 1931. Va ser l'home de confiança a l'ajuntament per als cacics i les famílies conservadores del poble que mantenien un control estricte de la terra. És de les poques cases del poble que encara manté un aspecte senzill i auster amb la façana emblanquinada. Un fet cada cop més estrany de trobar… A la segona foto podeu veure el full padronal de 1936 de la casa de la plaça de la República, 8. #Fortià #històriadefortià #patrimonidefortià

A post shared by Pol Meseguer Bell (@polmeseguerbell) on

View this post on Instagram

El molí de l'Oquera, o d'en Carrera, com es va conèixer fins al segle XVII, rep l'aigua del rec de la Font, el qual en rep del rec de la Mola just uns metres abans. Justament el topònim de Mola ens aproxima a la presència d’un molí al lloc, atès que una mola és “cadascuna de les dues pedres de forma circular que componen el molí ordinari, una de les quals (mola alta o corredora o sobirana) es fa rodar damunt l’altra que és fixa (mola sotana o jussana). Al camp situat a ponent encara hi ha restes escampades de la construcció i als laterals del salt encara es conserven algunes pedres i carreus de grans dimensions que testimonien l'antic molí. #històriadefortià #patrimonidefortià #Fortià #molins

A post shared by Pol Meseguer Bell (@polmeseguerbell) on

View this post on Instagram

El cervell de gat és molt comú a les construccions de Fortià i el seu entorn. Un material de mala qualitat però molt utilitzat pel seu cost zero a diferència de la pedra bona que no hi ha en tot el terme i que s'havia de comprar. A les fotos dos exemples d'angles de cases de l'antic camí ral fets amb aquest material impur. Amb la reforma de les cases sovint és eliminat i es perd un testimoni de la nostra arquitectura tradicional. A la zona de la Garriga hi ha diverses zones d'extracció que ja no s'utilitzen des de fa dècades per l'arribada dels materials moderns. Quan s'acabi el confinament les documentaré! #històriadefortià #patrimonidefortià #Fortià #materialsdeconstrucció #constructionmaterials #cervelldegat #quedatacasa #patrimonicultural #patrimoniarquitectonic

A post shared by Pol Meseguer Bell (@polmeseguerbell) on

View this post on Instagram

Creu de la Santa Missió que es va celebrar a Fortià entre els dies 4 i 18 d'octubre de 1953. La creu té gravada la data del 18 d'octubre, dia que va acabar la missió pastoral. Les santes missions eren una sèrie continuada de prèdiques, lliçons doctrinals i exercicis pietosos que eren fets durant alguns dies en una parròquia o localitat per un o diversos sacerdots. Durant els anys de la postguerra els actes esdevenien una exaltació dels “bons costums”, amb les seves estrictes normes, i de la dictadura del nacionalcatolicisme promocionada pel règim. Al llarg dels diversos dies de la Santa Missió, a través de viacrucis, misses i processions, els missioners explicaven el dogma i moral als habitants d'un municipi per tal de reafirmar la seva fe cristiana. Com a recordatori s'aixecava una creu commemorativa del fet en algun lloc de la població. En el cas de Fortià, està situada dins de l'església al costat de la porta d'accés a les escales que van al cor. #històriadefortià #patrimonidefortià #Fortià #santamissió #franquisme #1953 #religiositat #religion #religió #patrimonicultural

A post shared by Pol Meseguer Bell (@polmeseguerbell) on

View this post on Instagram

Can Puntí, antiga casa dels Noguer de Segueró a Fortià, és un mas típic amb un teulat a dues vessants i una estructura de tres crugies. La façana principal tenia un esgrafiat que imitava la forma de carreus perdut amb les obres de reforma que es feren al mas. Només es conserva la part inferior del portal original i destaca la llinda del primer pis "MANAVI (escut) PONS" de la primera meitat del segle XVI, feta per Mamet Pons quan comprà el mas a Pere Borrassà. A sobre de la llinda hi ha l'escut dels Noguer de Segueró. El mas està documentat al segle XIV i era propietat del prevere Ramon de Cavalleria. (La darrera foto és de l'estat actual) #patrimonidefortià #històriadefortià #Fortià #segueró #masies

A post shared by Pol Meseguer Bell (@polmeseguerbell) on

View this post on Instagram

Remenant pel meu arxiu he trobat aquestes fotos del 3 de març de 2013, un dia que vaig dedicar a la documentació de pintades i grafits que hi havia a Fortià. A l'encreuament dels Pardells trobem el logotip del Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC), fundat duna escissió del PSUC el 1982 i dissolt el 2014. També hi ha els senyals antics, substituïts fa pocs anys per uns de moderns que tapen el logo. Les pintades són efímeres i molts cops tapes per senyals al cap d'un temps, com en aquest cas. Segurament va ser pintat entre els anys 1982 i 1992 quan va concórrer a conteses electorals. Algun veí en va ser l'autor o un militant de la comarca o que passava pel poble? #històriadefortià #patrimonidefortià #PCC #comunisme #grafitti #grafit #lesparetsparlen #comunism #Fortià

A post shared by Pol Meseguer Bell (@polmeseguerbell) on

View this post on Instagram

Can Requinquillo o l'Hostal és una casa situada a l'antic camí ral que feia el servei d'hostal i carnisseria als veïns i forasters del segle XVI al XIX. La casa va ser adquirida pels cònsols de la Universitat de Fortià el 1574 a Pere Roca amb la finalitat d'arrendar-la perquè allotgés aquests serveis. La casa fins a la segona meitat del segle XIX era més petita i només ocupava del camí de l'Oquera fins a l'actual portal. La resta de l'actual casa era un hortet que afrontava amb l'hort de l'Hospital de Fortià. La terrassa també es un afegit fet als anys 1970 per la família Xarles, anomenada al poble Requinquillo. Fins al segle XIX va ser patrimoni del municipi però no se'n coneix el seu estat ni evolució. Només que la Universitat la tenia per la Pabordia de Fortià del monestir de Sant Pere de Roda. L'Estat la va vendre després de 1842 tot i que els béns comunals no s'havien de vendre. Per aquest motiu el 1859 el Ple en reclamà la propietat a falta d'un ajuntament propi. El 1865 els regidors i contribuents hi renunciaren pels costos que suposaria la seva recuperació, la seva situació "lluny" del centre del poble i pel mal estat de l'hisenda municipal. #patrimonidefortià #històriadefortià #patrimonicultural #Fortià #hostals

A post shared by Pol Meseguer Bell (@polmeseguerbell) on

View this post on Instagram

A finals de 1925 el poble de Fortià va rebre la donació d'un quadró per part de Maria Teresa de Pallejà i de Bassa per a la construcció de l'escola que tan necessitava la població i que avui porta el seu nom. A la foto veiem a Maria Teresa de Pallejà i de Bassa amb el seu segon marit, l'advocat Josep de Parellada i Faura i el seu fill Josep Ignasi Parellada i Camprubí, al porxo d'entrada del xalet Gomis d'Agullana. La foto és del fotògraf Joan Corney Mir, conservada a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Empordà i deuria ser presa a partir de 1918-1919 després de celebrar-se el matrimoni dels vidus Parellada i Pallejà. #històriadefortià #patrimonidefortià #Fortià #agullana #troballes #fotografia #patrimonicultural #arxiucomarcalaltempordà #fotografiaacatalunya #joancorney #joancorneymir #canparellada

A post shared by Pol Meseguer Bell (@polmeseguerbell) on

View this post on Instagram

L'Escola Teresa de Pallejà va ser inaugurada l'any 1933 i és un símbol del republicanisme a Fortià. Després de dècades en unes condicions dolentíssimes per a l'ensenyament a dues cases llogades per particulars, el període republicà va permetre que la mainada del poble pogués gaudir d'unes instal·lacions dignes. L'edifici va ser dissenyat per part de l'arquitecte racionalista Emili Blanch. Poc després de la seva inauguració August Pi-Sunyer va visitar l'escola i va assenyalar un dèficit que sempre ha marcat als alumnes: l'orientació de les aules es de cara a tramuntana quan s'haurien d'haver fet de cara migdia. A la foto, presa el juny de 2018, encara s'hi veuen les palmeres plantades l'any 1933. Per motius de seguretat van ser tallades el gener de 2019. #històriadefortià #patrimonidefortià #Fortià #escoles #racionalisme #joemquedoacasa #patrimonicultural #rationalism

A post shared by Pol Meseguer Bell (@polmeseguerbell) on

View this post on Instagram

El mas Cabrafiga va ser construït el 1946 i ampliat els anys 1949 i 1955 per part de Joan Cabrafiga Solà i Maria Carbó Roger. Es tracta d'un mas molt senzill construït en plena postguerra i amb pocs recursos. Després de viure més de vint anys a cal Marquès o a can Ralot, Joan Cabrafiga, antic alcalde durant la II República a Fortià, va decidir construir aquest mas lluny de la població en uns terrenys a tocar del veïnat de Fortianell. Tot i que Maria Carbó volia comprar can Ralot, Cabrafiga va voler edificar la casa en aquests terrenys, que sempre li havien agradat, a tocar de la carretera de Vila-sacra. Amb els anys, altres masos es van aixecar al seu voltant, com can Redresa o can Tell. #històriadefortià #patrimonidefortià #Fortià #Fortianell #patrimonicultural #masos

A post shared by Pol Meseguer Bell (@polmeseguerbell) on

View this post on Instagram

El mas del Monestir era un de les dues cases que el cenobi de Sant Pere de Rodes tenia a Fortià, l'altra era el Delme. Amb la desamortització de 1835 la casa i les seves terres van ser venudes i dividides en dos. Des d'aleshores i fins fa poc temps, havia tingut dos propietaris. Ara torna a ser una sola finca, però manté les diferències que han provocat les necessitats de les dues explotacions agrícoles al llarg de 150 anys. A l'esquerra, la casa al sud té una terrassa que tapa l'antiga façana i al nord se li va construir un pis més per sobre. En canvi, a la dreta, el que avui anomenem cal Marquès, ha mantingut la fesomia original de la casa. #històriadefortià #patrimonidefortià #santperederoda #santperederodes #patrimonicultural #Fortià

A post shared by Pol Meseguer Bell (@polmeseguerbell) on

View this post on Instagram

Podeu contemplar la segona de les tres fotografies de Fortià que consten a l'àlbum Rubaudonadeu (amb fotos de 1888-1889), obra del fotògraf Josep Maria Cañellas, un reusenc establert a París. Són les fotografies més antigues de la població documentades. La foto, també del veïnat de Fortianell, retrata la façana oest de l'antiga Granja Escola cap a 1888 o 1889. Al mig de la imatge s'hi veu un pagès que deuria treballar les terres. Feia tretze anys que al centre s'hi havia deixat de fer els estudis agrònoms pel trasllat d'aquests a l'institut de Figueres. És l'època en què la família Estrada arrenda a parceria les terres i la propietat comença a tenir problemes de manteniment. Encara faltaven uns quinze anys perquè els germans lassal•lians reconvertissin de nou la granja escola en un centre d'estudis agrònoms. L'àlbum va sorgir de la iniciativa del mecenes Josep Rubaudonadeu (Figueres, 1841-Madrid, 1916), el qual li encarregà a Cañellas un extens reportatge fotogràfic de tota la comarca on havia d’incloure tots els pobles, monuments i conjunts artístics, oficis, mercats i fires, festes populars, imatges de la vida quotidiana dels homes i les dones… #històriadefortià #patrimonidefortià #Fortià #Fortianell

A post shared by Pol Meseguer Bell (@polmeseguerbell) on

View this post on Instagram

Podeu contemplar una de les tres fotografies de Fortià que consten a l'àlbum Rubaudonadeu (amb fotos de 1888-1889), obra del fotògraf Josep Maria Cañellas, un reusenc establert a París. Són les fotografies més antigues de la població documentades. La foto retrata el camí que mena del veïnat de Fortianell al Far d'Empordà. Els plàtans, molt més petits que a l'actualitat, tapen la visió de l'antiga Granja Escola, situada a l'esquerra de la imatge. Al mig del camí hi ha una tartana i un home al seu costat. L'àlbum va sorgir de la iniciativa del mecenes Josep Rubaudonadeu (Figueres, 1841-Madrid, 1916), el qual li encarregà a Cañellas un extens reportatge fotogràfic de tota la comarca on havia d’incloure tots els pobles, monuments i conjunts artístics, oficis, mercats i fires, festes populars, imatges de la vida quotidiana dels homes i les dones… #històriadefortià #patrimonidefortià #Fortià #Fortianell

A post shared by Pol Meseguer Bell (@polmeseguerbell) on

View this post on Instagram

Al Cementiri Municipal reposen les restes de les monges mortes del Convent de Santa Clara de Fortià. A la part sud-oest del recinte hi ha tres nínxols que formen el lloc d'enterrament de les clarisses fortianenques. Es tracta de tres nínxols (amb el número 38) coberts per una sola llosa amb la inscripció Monges clarisses i una creu a la part superior. No hi ha la signatura de l'empresa que la va realitzar, com si ho tenen molts nínxols del cementiri signats per l'escultor Novoa, de Figueres. El convent es va establir a Fortià el 1973 i fins a l'1 d'octubre de 2017 va tenir la presència de monges. Les poques monges restants s'establiren en un altre convent al País Valencià. #patrimonidefortià #històriadefortià #Fortià

A post shared by Pol Meseguer Bell (@polmeseguerbell) on

View this post on Instagram

El sinuós carrer de la Tramuntana té diverses cases destacables del segle XVII, però en destaquem la casa situada als números 5 i 7. Avui està dividida en dos habitatges que han modificat el seu interior, així com el seu exterior. Dues llindes de l'any 1671 són testimoni de l'any de construcció d'aquest casal. Una feta amb molta precisió i la segona no tant. El picapedrer no va calcular l'amplada de la pedra on treballava. L'antic portal principal, que ara no en fa la funció a cap dels dos habitatges actuals, i les dues finestres originals de la primera planta destaquen sobre tota la façana per la pedra noble utilitzada. La casa, situada al barri del Puigdemont, a tocar del camí ral, està flanquejada al nord i al sud per altres dues cases contemporànies. Forma part d'una de les poques agrupacions de cases de Fortià al segle XVII. #històriadefortià #patrimonidefortià #Fortià

A post shared by Pol Meseguer Bell (@polmeseguerbell) on

https://www.instagram.com/p/B3OaIazIjJk/

View this post on Instagram

Can Queló o can Bayre, nom modern que té la casa des que va ser transformada en casa rural, és de les cases més antigues de la població, amb diversos elements del segle XVI. Però la casa té cosetes que a simple vista no es veuen. Un d'ells és una fita que delimitava en el passat els termes de Vilanova de la Muga i Vila-sacra. En un moment o altre algun propietari de la finca la deuria trobar enmig d'algun camp (abandonada, en desús?) i la va instal·lar a la terrassa de la casa. A vegades les fites es mouen, però aquesta va fer un bon viatge! #Fortià #històriadefortià #patrimonidefortià #fites #vila-sacra #vilanovadelamuga #termes #canqueló #canbayre #cosesforadelloc #racons #pedra

A post shared by Pol Meseguer Bell (@polmeseguerbell) on

View this post on Instagram

No tots els dies pots participar en un documental social sobre la vida d'una persona com Martín Arnal Mur, anarquista d'Angüés (Osca), refugiat a #Fortià entre l'agost de 1938 i el febrer de 1939 amb la seva família. Dormien a l'església en una de les capelles laterals com altres famílies refugiades espanyoles. De dia treballava a can Xarano, que avui també hem pogut visitar. Tot un pou de valors i saviesa als seus 98 anys. Em quedo amb la seva frase que si la guerra hagués acabat bé, la família s'hagués establert a Fortià on els van acollir de meravella per deixar enrera el seu poble natal on havien afusellat als seus dos germans grans. #històriadefortià #patrimonidefortià #guerracivil #refugiats #anarquisme #cnt

A post shared by Pol Meseguer Bell (@polmeseguerbell) on

View this post on Instagram

Cal Marquès és una de les cases més destacades de Fortià, tant la seva història com per la seva estètica. A les fotos destaco la seva façana posterior on es pot veure la divisió que va patir la finca i l'evolució diferenciada que va tenir a partir del segle XX. A la dreta encara es pot veure el vessant del teulat desaparegut per construir un pis més. És una casa amb notícies documentades des de la baixa edat mitjana. Des del segle XV fins a inicis del XVII fou propietat de la família Taymar. En un moment (encara) indeterminat va passar a mans del monestir de Sant Pere de Roda, que la remodelà a la segona meitat del segle XVII a causa de les destruccions patides durant la Guerra dels Segadors. És a partit d'aquest moment que la casa passa a ser denominada mas del Monestir. Una mostra més del ric patrimoni fortianenc lligat al cenobi benedictí. A conseqüència de la desamortització la casa és venuda per l'Estat i passa a mans de la família Pla, una nissaga que marcarà la política local, en clau republicana, fins al final de la Guerra Civil; així com l'evolució urbana d'aquest sector del municipi. #històriadefortià #patrimonidefortià #patrimonicultural #igersemporda #Fortià #calmarquès #monestirdesantperederodes #santperederodes #igerspatrimoni #arquitectura #arquitecturatradicional #masos #façana #empordà

A post shared by Pol Meseguer Bell (@polmeseguerbell) on

View this post on Instagram

Des de temps immemorials, com testimonien diversos documents, sobre la sagristia de l'església parroquial hi va haver la seu de l'Ajuntament de Fortià. Fins la primavera de l'any 1953, aquest local, situat al primer pis, va acollir l'administració municipal, els Plens i la seu del Jutjat de Pau. Encara es conserven diverses obertures i l'antiga porta tapiada per la qual s'hi accedia des de l'exterior del temple. El seu interior va ser remodelat a l'últim terç del segle XX i, fins fa ben poc, encara hi havia l'arxiu parroquial amb documents datats entre els segles XVI i XX. Després de, com a mínim, tres intents de fer una casa de la vila fora de l'òrbita parroquial, des de mitjans del segle XIX fins a la Segona República, seria un consistori franquista el que tiraria endavant la construcció d'un local que deixaria en l'oblit l'antiga seu, que tants alcaldes, regidors, síndics, dipositaris, pèrits i secretaris havia vist passar. #històriadefortià #patrimonidefortià #Fortià #casadelavila #esglesies #empordà #patrimonicultural #ajuntament #arxius

A post shared by Pol Meseguer Bell (@polmeseguerbell) on

View this post on Instagram

Fita dels límits de la jurisdicció del monestir de Sant Pere de Roda situada a l'entrada d'una casa a #Riumors per embellir el portal. La fita va ser trobada mig enterrada en un camp entre #Fortià i Riumors. Establia el límit de la jurisdicció del cenobi benedictí. Moltes d'elles encara deuen ser enterrades al llarg del terme si no han estat espoliades. A la primera foto hi ha una cara de la fita amb les claus de Sant Pere i a l'altra una "X", potser la desena fita d'un conjunt més gran instal·lat al segle XVIII. Una mostra més de les moltes que hi ha per Fortià de l'estreta relació del monestir amb el poble des del segle X fins al XIX. #històriadefortià #patrimonidefortià #Riumors #santperederodes #santperederoda #igersemporda #igersempordà

A post shared by Pol Meseguer Bell (@polmeseguerbell) on

View this post on Instagram

Restes de l'esgrafiat de l'església parroquial força malmeses pel pas del temps. Només la façana sud i el campanar tenen fragments dels esgrafiats que cobrien part del temple per imitar les formes dels carreus i així embellir el temple, que es va construir en la seva major part amb pedra de poc valor estètic. Aquest esgrafiat és molt contemporani, atès que el 1905 l'antic es trobava en mal estat, com documenta la foto més antiga del temple, de Cliché Sallis. Diverses cases del poble, com can Ruiz, can Turias o can Puntí (la casa dels Noguer de Segueró) tenien esgrafiats. Les dues primeres de caràcter floral i la última com la de l'església, imitant la forma de carreus. A la foto es contempla l'ombra dels arbres, plantats en l'antic cementiri, sobre les restes de l'esgrafiat. #patrimonidefortià #històriadefortià #ombres #esgrafiat #esgrafiats #patrimonicultural #raconsdepatrimoni

A post shared by Pol Meseguer Bell (@polmeseguerbell) on

View this post on Instagram

Els topònims ens parlen sempre de la història i fets dels llocs. A #Fortià no hi havia un rentador públic d'obra com a Vila-sacra o Castelló, però hi havia un indret on les dones anaven a rentar la roba, ajudades de fustes o de pedres on fregar la roba. El lloc entre els dos ponts, a la intersecció dels recs del Molí i de Fenolledes, és conegut com el Rentador, almenys des del segle XIX. El rec era molt més petit que ara i aprofitaven el petit cabal d'aigua que porta el rec de Fonolledes. Hi ha testimonis que recorden que encara alguna dona sense viver hi anava a rentar la roba fins a la meitat del segle XX. #dones #rentadors #diadeladona #diadeladonatreballadora #històriadefortià #patrimonidefortià #històriaoral #recs

A post shared by Pol Meseguer Bell (@polmeseguerbell) on

View this post on Instagram

La portalada de l'església de Sant Julià i Santa Basilissa de Fortià va ser feta l'any 1573, segons indica la llinda de la mateixa. En ella hi ha la inscripció "INTROIBO IN DOMUM TUAM ET ADORABO AD TEMPLUM SANCTUM (…) ANNO DOMINI 1573", que és un fragment del psalm 5 versicle 8, que acaba amb "…tuum in timore tuo". Tot i això, aquesta no és la data d'acabament de la reconstrucció de l'església, iniciada a la dècada de 1420 després del aiguats que van devastar #Fortià. Gran part de l'obra de l'església no es va "acabar" fins al finals del mateix segle, quan encara es troba a la documentació parroquial la presència de mestres d'obres i treballadors que encara treballen en el temple. Cal tenir en compte, però, que fins al segle XX el temple ha sigut objecte d'obres i reformes. #històriadefortià #patrimonidefortià #fortià #esglesies #churchs #eglises #portalada

A post shared by Pol Meseguer Bell (@polmeseguerbell) on

View this post on Instagram

La Casa Gran de #Fortià té diverses inscripcions i llindes a l'exterior, però en el seu interior també. En la llinda de la porta de la cuina, la primera entrant a la casa a la dreta, conserva la inscripció "Cocina", pintada amb un color fosc sobre un fons blanc damunt de la pedra, per identificar el lloc on hi havia la cuina. Es desconeix el moment en què va ser pintada i el per què es va pintar per indicar que hi havia la cuina en aquella estança, a tocar de la porta principal. Diversos dubtes que només més recerca sobre la casa ens permetran esbrinar. #HistòriadeFortià #PatrimonideFortià #cuines #llindes #inscripcions #CasaGran #bcin #patrimoni #portes #recerca #Empordà

A post shared by Pol Meseguer Bell (@polmeseguerbell) on

View this post on Instagram

El Cementiri de #Fortià va ser construït l'any 1948 pel mestre d'obres Alfons Iter, d'acord amb el projecte del reconegut arquitecte Ricard Giralt i Casadesús. Es va fer en uns terrenys donats per Carles Casades de Còdol, el propietari més gran del poble i de la Casa Gran, casa pairal de la família que estava afincada a Barcelona. El Cementiri no es va fer de cop, sinó que el mateix Iter, i després d'altres paletes, va seguir construint nínxols a demanda de l'Ajuntament a mesura que s'anaven necessitant fins l'any 1987. El 1990 va ser ampliat el recinte. Destaca per la seva senzillesa, envoltat de camps, i amb una capella que embelleix el recinte amb els nínxols de diverses generacions de fortianencs. #HistòriadeFortià #PatrimonideFortià #cementiris #cemeteries #Empordà #Fortià

A post shared by Pol Meseguer Bell (@polmeseguerbell) on

Design a site like this with WordPress.com
Per començar
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close